Cursa Solana de la Cerdanya

A finals de juny em vaig assabentar de l'organització durant el mes d'agost de la I Cursa Solana de la Cerdanya i que a més, aquesta, tenia com a punt d'inici i final Ger. Aquest petit poble de la Cerdanya ha esdevingut una segona casa per a mi des que vaig conèixer (ara ja fa uns anys) la meva dona i em va fer molta il·lusió poder-hi participar, doncs fer una cursa pels camins que normalment transito en soledat les matinades d'hivern i estiu no era un fet que veiés molt possible. Així que després de consultar-ho amb la família em vaig inscriure a la cursa de 34km.

Tenia temps i no em faltaven ganes per millorar el meu estat de forma tocat després de la Marató de muntanya de Sitges i així a finals de juliol vaig poder entrenar més o menys seriosament, però el primer dia d'agost, després d'haver fet un parell de sortides pels camins de la Solana vaig decidir pujar al Puigpedrós per veure en quin estat em trobava. El trajecte va ser espectacular la pujada dura, però les cames i pulmons es van portar. En arribar al cim un grup d'isards em va donar la benvinguda, no podia demanar més. Però a la baixada i quan ja veia el cotxe aparcat a la pista que condueix al refugi, em vaig esquinçar el turmell esquerra, el turmell de sempre, el que tantes vegades m'he esquinçat... La torçada semblava ser forta i vaig començar el tractament de sempre fent càlculs per veure si les dues

setmanes que quedaven serien prou descans com per poder fer la cursa.

Finalment el turmell va evolucionar millor del que pensava, i després de 10 dies vaig fer una prova amb una sortida d'una horeta pujant a Guils, baixant a All, al camí de Sant Jaume que transcorre per la vall i tornant a Ger. Tot bé, el turmell aguantava. Una altra prova al cap de tres dies em va servir per agafar confiança tot pujant a Coma Oriola des de Das per un caminet molt bonic i amb molta pendent. Un petit cop a l'altre turmell em va fer dubtar encara més, però tot sembla indicar que podria córrer.

Així el dia de la cursa em vaig fer un taping a tots dos turmells pel que pogués ser i amb els nervis inicials de tota cursa vaig anar a recollir el dorsal. Amb una mica de retard per problemes informàtics va començar la cursa amb la sorpresa de tenir al costat la mare del crack Kilian, la Núria Burgada. Els corredors vam enfilar la pujada del carrer major amb ganes, les meves redoblades perquè volia trobar-me als meus animant-me a dalt de tot, i així era, allà estaven els nens (nebots inclosos), la Mariona i el cunyat. Gràcies pels ànims d'inici!!!!!

Abandonat l'asfalt del carrer, la cursa pujava per la vall entre Ger i Gréixer, per un caminet amb vegetació mediterrània en el seu inici, tot pujant a Montmalús i que només coneixia d'un cop que la vaig fer de baixada. Evidentment, pujava més del que creia, així que després de l'excitació inicial i en previsió del que havia de venir, millor prevenir. Després de l'avituallament de Montmalús vaig reduir el ritme esperant la baixadeta fins a Meranges per recuperar del tot. En arribar a Meranges tot anava bé, ritme controlat, cames i pulmons ok i sensacions bones. Allà va començar la pujada de veritat fins al refugi, per una pista empinadíssima primer, seguit d'una trialera amb varis esglaons de pedres que arribaven a la pista d'accés al refugi abans de la desviació cap a La Feixa o cap al Refugi, i que després es suavitzava una mica abans d'arribar al refugi. Eren una mica més de dos kilòmetres i mig amb 550 metres de desnivell i pendent mitja del 21%. I (segons el GPS) pendents màximes de més del 40%. En aquest tram de bosc d'alta muntanya vaig petar, però petar com feia temps que no petava... fins i tot em vaig començar a marejar i tot. Lo únic que tenia al cap era l'avituallament del refugi i que les cames no paressin d'avançar. Donava igual el ritme, lo únic que importava era que no s'aturessin; ara un pas, ara l'altre, i així avançar fins l'avituallament i recuperar-me si és que podia.

Finalment vaig arribar al refugi i vaig menjar un parell de trossos de barreta energètica que segons els amables voluntaris anaven de conya. Així ho esperava jo per poder afrontar l'últim troç de pujada i els 20km que encara tenia per davant. Vaig començar la pujada a l'estany que no discorria pel caminet-rambles de Malniu habitual i que puja més directe. A mig camí vaig començar a sentir uns pals que m'estaven atrapant, en girar-me vaig veure amb sorpresa que era la Núria Burgada, en veure-la pujar vaig entendre moltes coses de com en pot anar de ràpid en Kilian. La Núria volava muntanya amunt, caminant a tota velocitat em va atrapar i vaig començar a seguir-la com vaig poder tot xerrant amb ella. La visió de l'estany de Malniu va ser molt alleujadora, volia dir que ja no quedava més pujada (pensament que després vaig comprovar a les dolentes, molt erroni). Però en començar a córrer en el pla/baixada que teníem per davant, el quàdriceps em va avisar, vigila que estàs a punt de patir rampes! Si hagués pogut entrenar, no hagués tingut aquests avisos...

Un cop passat Malniu, començava una bonica baixada per un bosc d'alta muntanya cap a La Feixa en la qual vaig poder recuperar les cames i xerrar amb els meus companys de cursa. Creuada la pista vam arribar al millor avituallament de la cursa, un prat alpí amb 360º de vistes espectaculars i vam encara la baixada cap a l'estació de Guils. Una baixada que em coneixia i on vaig incrementar una mica el ritme intentant relaxar les cames. Tot seguia bé fins que abans d'arribar a Guils, la cursa anava pel mig de la muntanya per un no-camí de cabres per la solana sobre Guils i seguia per una pista molt incòmode de córrer. A l'avituallament de Guils se'm va acabar la gasolina i els músculs de les cames estaven fosos. Així després de menjar i beure el que vaig poder, vaig encara l'últim tram de cursa pels camins de Guils a Bolvir i Ger com vaig poder. A les pujades caminava, a les baixades corria i als pocs trossos plans feia el que podia. Així anaven passant els metres, els kilòmetres, coneixia els camins, les pujades, les baixades, però no podia anar a bon ritme, de fet, no podia anar a cap ritme...

Però tot es va acabar quan corrent per sobre la devesa de Saga, sabia que no quedava gaire i amb l'adrenalina de saber-me a prop, vaig poder incrementar el ritme, aprofitar la baixada i arribar davant del Poliesportiu inacabat de Ger amb bona cara, allà vaig veure la família, tots els nens estaven allà, fins i tot la Clàudia en mans de la Mariona. Com sempre veure'ls quan estàs a punt d'arribar és extasiant, relaxant, alleujador, t'omple d'alegria. En arribar a la seva alçada vaig convidar-los a fer els últims metres amb mi, i així va ser com vaig arribar ben content a meta amb els meus 2 fills grans i els meus 2 nebots. No podia trobar un final de cursa millor! Gràcies per ser allà!!

Per acabar, vull felicitar als organitzadors de la cursa. Per ser una primera edició, heu deixat el llistó molt alt. I els que segur que no podran superar-se, seran els voluntaris! A tots i cada un dels avituallaments em vaig trobar gent molt amable, simpàtica i atenta. Increïbles!! Moltes gràcies!!! Ens vau ajudar molt!!
I també vull agrair els ànims que me van donar una família d'un corredor del que no sé el nom, però que em vaig trobar a Meranges, Pista de Malniu, La Feixa i Guils-Fontanera. El nen i la nena animaven com els que més i ens prevenien de possibles relliscades o perills que podien haver-hi! Gràcies!!!

Salut i km!

Córrer segons Murakami

Després de la Marató de Muntanya de Sitges sortir a córrer es va convertir en un record de temps passats. El fort cop al peu que em vaig donar em va obligar a estar 5 setmanes sense córrer reduint la meva activitat física als desplaçaments en bici a la feina. Recolzar el peu a terra era prou dolorós com per coixejar i durant 2 setmanes, o fins i tot 3, el dolor semblava que estaria allà durant tota la vida. Ja sabeu com en som d'impacients els bojos per córrer, quan tenim un mal volem que desaparegui al moment per tornar a la feina. Aquest fet i l'imminent naixement de la meva guapa i nova filla Clàudia al cap de dues setmanes va enrederir encara més la tornada a la ruta.

Així que no va ser fins la darrera setmana de juny que vaig tornar a córrer "seriosament", ho poso entre cometes ja que aquest parell de mesos de descans van fer que m'hagués de prendre amb molta calma el tornar a córrer. A més, el ritmes cardíac i de cames no permetien gaires alegries, però vaig poder sortir més o menys assíduament.

El gran Haruki Murakami diu en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer que per ell córrer seriosament significa córrer sis dies per setmana una horeta cada dia acumulant uns 60km per setmana. Doncs bé, per mi córrer seriosament va començar al 2008 preparant la meva primera marató de Barcelona; fins aquell moment sortia a córrer, si, però no importava si una setmana sortia 1 o cap dia o quines distàncies cobria o els ritmes que feia, simplement sortia a córrer de tant en quant i corria alguna que altra cursa (de 10 o 21km com a molt).

Però va ser durant aquella preparació que el córrer es va tornar més "seriós", fer la marató em tenia una mica cagat, però ho tenia decidit, havia de fer-la. I vaig intentar seguir la planificació d'entrenaments el millor possible. Així que un cop creat l'hàbit, el monjo es va habituar i no vaig poder parar. No sé exactament que té això de córrer, però és increïble el fet irrefutable de que quan t'hi enganxes, no ho pots deixar.

Els que no s'hi enganxen no ho poden entendre, jo mateix no ho entenia quan el Pere m'explicava totes les seves històries de desmais a la marató de Donosti, de ritmes, etc. Però un cop el cervell, o el cor, o vés a saber quina part del meu cos va fer click, ja no hi va haver marxa enrere.

Doncs bé, per mi córrer seriosament és sortir 3 o 4 cops per setmana tot acumulant entre 40 i 60km per setmana depenent de la cursa que estigui preparant (si és que en preparo alguna). I així acomplint les objectius setmanals va passant el temps amb més o menys èxit depenent de les curses, les lesions, el temps disponible, l'encaixament familiar entre altres.

Però també m'he trobat que cada any, al menys un cop a l'any, hi ha un esdeveniment no programat i sobtat que canvia aquesta planificació més o menys regular i que t'agafa sempre per sorpresa. Comença la setmana i surts a córrer, tot bé fins aquí, un bon inici de setmana, penses... Però al dia següent la conjunció dels astres fa que tornis a sortir a córrer i no saps ni perquè, 2 dies seguits! I penses, no et passis a veure si et lesionaràs, això no pot ser bo, etc. Llavors arriba el tercer dia i... pam! Tornes a sortir! Inaudit! penses, com pot ser? 3 dies seguits? Les cames responen i t'ho prens amb calma pel que pugui ser. I així passa la setmana i resulta que has sortir a córrer tan seriosament com el mestre Murakami. Has fet un perfect! És llavors quan et fas un plantejament, i perquè no fer-ho durant tot l'any? Però és millor alliberar-te d'aquest pensament tant ràpidament com ha arribat doncs els bojos per córrer que no treballem de córrer, que no som atletes professionals, que ho fem com a hobby, o com a esport principal, o perquè no sabem perquè ho fem, i que tenim una feina i una família a la que volem dedicar el màxim temps possible, no podem sortir a córrer cada dia o acabaríem destrossats. I no dic destrossats pel fet de córrer cada dia, que crec que és totalment factible (de fet els professionals ho fan), sinó que ho dic per l'acumulació del cansament que suposa el fet de sortir a córrer en hores en les que hauries de descansar, ja sigui la matinada o la nit; de sortir a córrer després d'un dia llarg i dur a la feina o de sortir a córrer en condicions físiques o meteorològiques que racionalment haurien de fer que et quedessis a casa. Ara bé, com sempre, hi ha excepcions que confirmen la regla, per exemple el magnífic corredor balear del Team Salomon Tòfol Castanyer. Tòfol, ja m'explicaràs quin és el teu gran secret per tenir aquest nivelón i treballant i gaudint de la família al mateix temps...

Precisament aquests dies han confirmat que, fins al moment, aquesta és aquella setmana de l'any en què he corregut seriosament. Quan arribi la pròxima esperem gaudir-la com aquesta! Gràcies Marc i Pere per acompanyar-me aquests dies a córrer en aquelles hores tan intempestives del matí, així tot és més fàcil! I sobretot, gràcies a la Mariona i la Clàudia, a la primera per cuidar tant bé a la segona i a la segona per portar-se tant bé per les nits. Us estimo molt guapes!

UTBCN 2013. La cursa més èpica

Ja fa uns dies que volia acabar d'escriure aquest text, però el temps corre i no he pogut pujar-lo fins avui. Ara que han passat unes setmanes de la meva participació a la Marathon Trail de la UTBCN de Sitges, puc dir que ha estat la cursa més èpica de les 38 que he participat des que va començar la meva afició a córrer.

Alguns pensareu que no n'hi ha per tant, que hi ha curses més èpiques, i potser teniu raó, n'hi ha moltes, i molt més èpiques que aquesta; més llargues, en ambients més inhòspits i sota condicions molt més dures. Però les condicions de cursa i els fets ocorreguts la van fer més èpica del que esperava i el final de cursa va ser d'allò més especial.

Aquest 2013 tenia ganes de fer una cursa llarga per muntanya, i per condicions extrarunnerils, o la feia a l'abril o no la feia. La primera intenció era atacar la UTBCN en la seva versió ultra, és a dir, la de 114km, però per manca de company de travessa, per mandra de fer-la sol i perquè tampoc podia deixar la família tot un dia sol, vaig apuntar-me a la marató. A més a més, un mes i escaig abans em vaig fer un esquinç de turmell de 2on grau (un mes al sac... aquests turmells meus no estan fets per baixar per corriols i trialeres...). Així que tampoc vaig seguir un entrenament especial, simplement vaig aprofitar l'entrenament de la marató de BCN i el fondo que havia agafat l'any anterior fent moooolt muntanya i corrent la matagalls-montserrat. Tot i això, sabia que arribava una mica just de forces i el meu plantejament era de gaudir de la cursa sense mirar el crono.

I així va arribar el cap de setmana de la cursa amb anuncis de pluja per dissabte. La nit anterior vaig complir amb el protocol de preparació del material necessari i degut a la possible pluja vaig preparar roba de tots colors, samarretes llargues, curtes, gorra, jaqueta, roba de recanvi, dos parells de bambes, etc. El dia es va aixecar tapat i de camí cap a Sitges van començar a caure unes gotes (bon dia per fer-li un test a la jaqueta semi-impermeable que em va regalar la Mariona!). En arribar a l'hotel on s'entregaven els pitralls les gotes eren pluja constant i després de recollir-lo ja plovia amb força. 

Vaig pensar que seria millor aparcar el cotxe a prop de l'arribada doncs pel que pogués ser, millor tenir el cotxe no gaire lluny, i sort que ho vaig fer... Així que aparco el cotxe, em preparo la motxilla amb el camel-back, barretes i gels, em poso la gorra, la jaqueta i cap a la sortida falta gent! Arribo plovent mitja hora abans de l'hora prevista d'inici de les curses tot arrecerant-me sota un dels pocs balcons que quedaven lliures.

L'speaker va començar a insistir per a que els participants ens dirigíssim a la línia de sortida i tot i la pluja, i faltant 8 minuts per les 10h vaig sortir del meu balcó protector. L'ambient era especial, tenia certa olor diferent de totes les altres curses que he participat, els corredors tenien una brillantor especial als ulls i sentia un respecte enorme pels portadors dels pitralls UTBCN (els de la cursa llarga).

Tot i que no feia molt fred i la gran quantitat de gent que tenia al voltant, el contacte amb la pluja i el vent que feia es notava i necessitava que es donés el tret de sortida el més aviat possible. Els nervis s'incrementaven i les ganes de començar també, Highway to Hell d'AC/DC va començar a sonar i tot semblava preparat. Uns minuts més tard del previst es va donar la sortida i en pocs minuts ens vam trobar sortint de Sitges i agafant un petit corriol que creuava un bonic bosc mediterrani. 

La pluja no molestava, de fet, era part de la cursa, com el camí de pedres o les branques dels arbres, tot formava part del mateix i ho feia més atractiu. El bosc mediterrani es va obrir i ens va deixar veure el típic paisatge del Garraf amb arbusts de baixa alçada on, en una de les pujades més complicades, pel fang, les pedres i la pendent, ens vam haver d'aturar una estoneta per la quantitat de gent que hi havia (després és quan he llegit que va haver-hi gent que s'hi va estar 45 minuts... per sort la meva estona no va passar de 20 minuts... i si, penso com tothom, no calia que sortíssim tots alhora si volies mantenir aquest traçat de cursa...).

El recorregut era molt variat i la pluja feia que cada passa s'hagués de tractar amb especial atenció, ja fos en baixada per pista, pels petits corriols, per les pujades de fang i pedres... tot i això, arriba un moment en què la cura inicial per no trepitjar els bassals es deixa enrere i vas tan moll que t'és igual trepitjar un rierol o un petit bassal, i així, en el moment en què bassal enorme es va creuar al meu camí, sense pensar-m'ho dues vegades el vaig creuar pel mig. Al sortir del bassal vaig pensar que havia estat una mala idea, les bambes eren plenes d'aigua, cada passa era el típic xof! i cada peu pesava una tona, però un cop filtrada tota l'aigua, tot va tornar al seu estat inicial abans de creuar el bassal, xop de cap a peus!

El camí alternava pistes amples i corriols que amb l'afegit de la pluja ho feien entretingut i divertit, així que després d'unes quantes pujades i baixades vam arribar a un tram d'asfalt que discorria a la dreta del radar meteorològic de Vallirana i havia mirat el perfil, i esperava arribar al punt més alt per començar la tornada, doncs a partir de llavors ja tot seria més senzill.

Un cop a la baixada que per cert vaig gaudir com mai, tot anava de conya, però vaig decidir vigilar les pulsacions, doncs corria pel km 20 i pocs i el meu cos em va demanar reduir el ritme o corria el risc de no arribar a meta sencer. Va ser una bona idea i a l'arribar a l'avituallament del km 30 estava molt fresc i només quedaven 12 km!!! Res feia pensar que al cap de 2 km tot canviaria.

Però així va ser, anava corrent tot tranquil per una pista ampla força planera quan el peu esquerra (el que portava envenat) em va fet una punxada molt forta a la planta del peu. El mal inicial va passar, però al cap d'una estona va tornar amb força i cada passa era un torment. Vaig pensar que l'envenat m'estava apretant massa i que això m'estava causant el mal, així que al següent avituallament (al 35) vaig demanar unes tisores i em vaig afluixar la vena. Però la vena no només estava fluixa, estava destrossada... Així que evidentment el mal no va passar i a partir de llavors, cada passa em produia una punxada a planta del peu que no em deixava fer força per córrer. Ho notava especialment a les pujades, on fins i tot em costava caminar....


Trampejant com vaig poder vaig arribar a dalt de la darrera pujada amb cada cop més ganes de veure Sitges, però el caminet que per cert era preciós, anava per la carena d'un puig i no es veia Sitges per enlloc, a més tampoc semblava indicar que fos gaire a prop, doncs es veia muntanya per tot.

Finalment, a la darrera carena la muntanya es va obrir, i allà estava Sitges!! Quina pujada d'adrenalina veure-la!!! El mal de peu no va desaparèixer, però semblava que disminuís una mica... En arribar als carrers del poble ja no notava res i els crits d'ànim del públic i l'speaker a l'arribada els vaig gaudir com mai!! Havien estat 10 km molt durs i em vaig sentir com mai en arribar!!!

Sort que el cotxe era a prop, el peu em feia tan mal que no podia gairebé ni caminar... de fet, encara no he pogut tornar a córrer des de llavors, però aviat hi tornaré! :-)


Finalment, vull agrair als voluntaris que estàveu als avituallaments i a tots aquells que ens vau animar durant el recorregut, trobar-vos al mig de la muntanya era una sorpresa molt grata i ens animava enormement, a més tot i les condicions de mal temps i el difícil accés allà estàveu.

I sobretot, moltes felicitats als participants de totes les curses i menció especial pels superherois de la UTBCN!!!

Per cert, mireu com van acabar les bambes i els mitjons... jeje

Marató, aquest any si!

Ara que ja fa gairebé un mes des que vaig acabar la darrera marató de Barcelona, com diuen, el temps ho posa tot en perspectiva. La meva particular història amb el món dels 42,125 km comença al 2008, quan ajagut al sofà de casa meva vaig veure com uns sonats corrien una distància per mi inimaginable pels carrers de Barcelona. Aquell matí vaig decidir que l'any següent jo havia de ser un d'aquells sonats. Des de llavors (i sense comptar aquesta última) han passat uns quants anys i 5 maratons amb sabor agredolç. Des de la primera marató que vaig córrer a la meva ciutat al 2009, fins a la darrera que vaig córrer el 2012 a Hèlsinki gràcies a que uns bons amics ens van convidar a passar les vacances a casa seva l'alegria d'acabar-les totes contrastava amb la mig-decepció de saber que ho podia fer millor.

A finals de 2012 vaig començar a planificar els entrenaments per la marató com faig amb cadascuna de les 6 proves que he corregut, comptant les setmanes, anotant-me els dies de series, els de tirada llarga i sobretot, marcant-me amb vermell aquells 3 o 4 entrenaments clau que sempre diuen que s'han de fer. 

Els dies van anar passant, les lesions no van aparèixer i va arribar la darrera setmana amb els deures ben fets. Val a dir que tret dels entrenaments marcats en vermell, no vaig seguir l'entrenament per res... però em sentia fort, el sensei anava aprovant tot el que feia i a més a més, va establir un límit de pulsacions pel dia de cursa que havia de mantenir fins al km 30 per a poder arribar en condicions. No us he dit que a les 5 maratons anteriors havia punxat sempre amb menor o major mesura i que mai havia pogut acabar una marató amb un ritme decent al tercer tram de cursa.

Així que dissabte nit vaig preparar tot el material i vaig anar a dormir el més d'hora que vaig poder. Diumenge matí vaig portar a terme el mateix protocol que el dia de la mitja marató i que em va anar bé... no és qüestió de supersticions, però si funciona millor no tocar-ho, no? I vaig agafar la bicicleta per anar a la sortida. El dia estava ennuvolat i havia plogut, però segons em deia el sensei, era un bon dia per córrer i sobretot per fer marca, no sé si ho deia per animar-me o perquè ho creia de debò, però jo preferia veure com responia el cos després dels primers 21km i sobretot a partir del km 30 i després ja veuríem si era dia de marca.

L'ambient de la cursa era espectacular, un munt de gent s'aplegava a banda i banda del recorregut animant als corredors i els primers kilòmetres van transcórrer amb tranquil·litat, mirant el pulsòmetre de tant en quant per controlar el límit marcat i gaudint de Barcelona i del públic que tant ens ajuda, sobretot al final. En arribar a Maria Cristina el Marc m'estava esperant per fer un tram de cursa junts, gràcies a ell aquells 7 km fins a Passeig de Gràcia em va passar volant. 

L'ambient seguia sent espectacular, molta gent, tot i el dia que feia, ens animava sense parar i cada minut que passava ho gaudia encara més. El pulsòmetre em permetia una mica d'optimisme, doncs el ritme que portava era molt bo tot i la limitació marcada. D'aquesta manera vaig passar la mitja marató amb un molt bon temps per poder baixar la meva marca.

Arribats a aquest punt de cursa, hi ha dos grups de persones al teu voltant, la gent que veus durant uns segons ja sigui perquè et passen o perquè els passes, i la gent que fa estona que va corrent amb tu. No els coneixes, però portes 1h llarga amb ells i comences a sentir que esteu connectats d'alguna manera. Ara els tens al costat, ara uns metres per davant, ara els passes i et penses que no els veuràs més, però al cap d'uns metres els tornes a tenir davant...

Us haig de dir que, a part del km 30, jo personalment tinc un altre mur, i no és altre que la maleïda Diagonal. Aquests 5 km que hi ha des de Diagonal Mar fins la torre Agbar i tornar no se'm donen mai bé, fins al punt que fa dos anys vaig estar a punt d'abandonar la cursa en aquell punt, però el meu cap va convèncer el meu cos de seguir i així vaig acabar la cursa dignament. Però aquest cop SI que era diferent!! Semblava que el control de pulsacions havia donat els seus fruits i cada cop em sentia més convençut que podria acabar la cursa amb bones sensacions i sense defallir en cap moment.

Així que sense adonar-me'n vaig començar a gaudir dels últims 12 kilòmetres de la marató! Gaudia cada ànim que la gent donava, ja fos a mi, o a un dels corredors veïns, animava als que veia que ho necessitaven, demanava la públic que ens animessin, gaudia a cada passa, a cada metre! Clar que gaudir amb tot el públic que hi havia era fàcil! Sabeu els passadissos que es formen als cims més alts dels Pirineus quan passen les voltes ciclistes? Doncs això passa a Arc de Triomf, hi ha tanta gent i animen tant que sembla que volis!!! Ara que la sorpresa va arribar a Plaça Catalunya on hi havia un altre passadís!!! No vaig poder-me estar de cridar, obrir els braços i fer com si volés! El públic em va correspondre animant encara més i a sobre, el Marc estava allà animant, quina sorpresa!!! Gràcies Marc!!!

Les emocions en aquest darrer tram de la marató es magnifiquen i així els crits d'ànim que sents i els aplaudiments et donen ales, injecten al torrent sanguini l'adrenalina necessària (o més) per tirar endavant. És llavors quan consultes el temps i veus que estàs a punt d'aconseguir la teva fita, aquella per la qual has sortit a córrer des de fa uns mesos, aquella que no et pensaves que era tan important, aquella per la qual portes 5 anys esperant sense saber-ho i és llavors quan les emocions surten a flor de pell i un parell de llàgrimes cauen per les galtes.

I ja hi ets, arriba el paral·lel, fa pujada, són 2 km, però tu ja hi ets, serres les dents i tires endavant. El públic anima, i quan no ho fa els ho demanes i et corresponen. Van passant els metres i amb ells els km i ja falta menys. Comença el tram vallat, aquest any els nens i la dona no hi són, però m'és igual, el motiu s'ho val, l'any que ve n'hi haurà una més i per ells apreto més les dents i segueixo corrent i augmentant el ritme giro cap a meta i veig el cronòmetre  Increïble penso! Ho estàs aconseguint!!! Creuo la meta 14 minuts abans que la meva millor marca (que la meva primera marca de fet) i estic exultant! No només pel resultat sinó per com he gaudit, aquest cop si, de principi a fi!!!

Gràcies (sensei) Pere, sense tu no hagués estat possible! I sobretot gràcies a la meva família ja que ells són el suport que em fa tirar endavant, i no parlo només de córrer.

Tirada llarga per marató d'asfalt o Córrer per muntanya?

El camí cap a la marató és ple de kilòmetres recorreguts, series que semblen no tenir fi, dies en que no tens ganes de calçar-te les bambes, dies en que tens males sensacions, dies de cursa, dies en que et sents imparable, dies en que ets sents malament per no haver sortit, però en general tot corredor que s’hagi plantejat aquest repte i estigui seguint un entrenament més o menys estàndard té un dia marcat amb una creu, el dia de la tirada llarga progressiva tres setmanes abans de la marató, aquell dia en que et lleves sabent que tens 30 kilòmetres per endavant on intentaràs donar el millor de tu mateix i patir durant més d'una horeta.

Doncs bé, fa un parell de setmanes entràvem dins la setmana de la tirada llarga i la meva ment començava a preparar-se per aquest fet quan un e-mail inesperat va copsar la meva atenció dins la safata d'entrada  Dins el mail hi havia una proposta deshonesta d'un company de bogeries runnerils pel cap de setmana. Aquesta era aixecar-nos ben d'hora, ben d'hora (com deia aquell) i anar fins als peus de Montserrat per la part de Collbató per recórrer la ruta de la Cursa de l’Alba, que per aquells que no sabeu, surt de Collbató tot pujant a Sant Geroni passant pel Monestir de Montserrat i baixa pel camí de les bateries. Aquí teniu el track de la sortida.

No cal dir que no vaig trigar ni 2 segons a valorar-ho i ja estava responent que si. Això si, el meu sensei (gràcies Pere!!) em va autoritzar a posposar la tirada llarga a 2 setmanes abans de la marató.

La primera sorpresa de la sortida va arribar el dia abans, més aviat la nit de divendres a dissabte en forma de nevada que va emblanquinar tot el litoral barceloní i part de l’interior. Les preguntes ens assetjaven, hi haurà neu? Haurà glaçat? Farà fred? Farà vent? Però totes elles no van posposar la sortida i diumenge ens vam llevar un parell d'hores abans que sortís el Sol per anar cap a Collbató. Un cop arribats amb tot el material que vam considerar necessari, motxilla camelback, gels, buf, gorro, guants, jaqueta paravents fina i gruixuda, etc. vam començar la ruta des de les boniques coves de salnitre de Collbató (de visita obligada). No cal dir, que a aquella hora de la matinada de diumenge, 20 minuts abans de les 7h, no hi havia cap cotxe i les coves estaven convenientment tancades.

Un primer dubte ens va assaltar, doncs feia vent i fred, però no hi havia cap núvol... jaqueta per fred de veritat? O jaqueta per fred suau? Al cap de 20 minuts ja vam veure que ens havíem abrigat massa... sort de les motxilles.

Les primeres passes van ser de contacte, intentant desentumir les cames i provant d'aconseguir que els músculs es posessin a punt de seguida. Sense aconseguir-ho vam arribar al caminet que puja suaument per la vessant est de Montserrat travessant el Pas de la Barra i que tot d'una fa un gir a l’esquerra pujant fortament per la dreta del Serrat dels Monjos. La vista del litoral era preciosa, el Sol estava despuntant i el cel era clar. 

Com sempre quan gaudeixo d'aquests paratges, penso que ens estem allunyant de nosaltres mateixos engarjolant-nos en jungles d'asfalt .. 

Però tornem on érem, esperàvem l’èpica i al costat del vent inicial teníem ganes de trobar-nos el camí ple de neu, però per sort per nosaltres el vent es va calmar i la neu no va aparèixer amb la quantitat esperada en el tram inicial de pujada. Tot i això, en arribar al pla de Sant Miquel, el camí mig asfaltat que porta al Monestir era una pista de neu i en ocasions de glaç.

La ruta deixa el Monestir pel camí de sant Geroni, un camí ple d'escales gairebé fins al cim, que en aquest cas van ser d'escales glaçades, cada passa s’havia d'assegurar si no volies patir una relliscada perillosa. És en aquest camí quan vam trobar-nos amb la segona sorpresa de la sortida, el camí estava preciós amb la neu que cada cop era més abundant i les vistes de Montserrat eren més màgiques que de costum, els Gorros, el Cavall Bernat, la panxa del Bisbe... envoltat d'aquests cims mítics amb neu per totes bandes et senties transportat a un altre lloc i el que ens vam trobar a l’Ermita de Sant Geroni va ser la cirereta del pastís. Un parell de cabres amb llargues banyes estaven pasturant al costat de l’ermita. Em van veure arribar sense dir res i em vaig quedar guaitant-les a una distància que elles van considerar confortable ja que van seguir pasturant com si res. En arribar en Marc, vam reprendre el camí, fet que ja no els va semblar tant confortable i van sortir saltant davant nostre, sens dubte un moment màgic més amb la natura que difícilment oblidarem i que explicarem als nostres nets, oi Marc? 

Aquí teniu un petit vídeo de la nostra trobada:

L’ascensió fins a Sant Geroni va seguir amb escales, tot i que ara ja no eren glaçades i la neu ens envoltava per tot arreu. I, finalment, la satisfacció plena va arribar en coronar el cim. I més en gaudir de les vistes impagables dels Pirineus, Montseny, la mola, serralada litoral, el mar...

A partir d'allà tot era baixada, primer per un camí de Sant Miquel ben nevat on sense anar gaire ràpid es va gaudir sobre-manera saltant per sobre les escales i pedres nevades. De baixada vam agafar el camí de les bateries que estava ple d'excursionistes que pujaven i alguns corredors en ambdues direccions. De totes les vessants de córrer per la muntanya, una de les que m’agrada més, és la baixada, sobretot per camins tècnics, estrets i amb pedres, i aquesta baixada va satisfer els meus desitjos, llarga, tècnica i ràpida.

Gràcies Marc per fer-me aquest contraproposta!!! Res a veure amb les 2h30 d'una tirada llarga progressiva que si que va caure el cap de setmana següent :-)

Primer running de l'any / Primera nevada de l'any

Aquest 1 de gener ha estat una mica diferent doncs la festa de fi d'any no va poder ser tant llarga com habitualment i vam anar a dormir relativament d'hora. Per un boig del running com jo, això només significa una oportunitat per aprofitar el matí de l'1 de gener fent una escapada a la muntanya.
Ben abrigat i calçat amb la nova adquisició per córrer per la muntanya, les North Face Double Track, agafo el cotxe i em dirigeixo a Pi per començar un itinerari fins la roca foradada. En arribar a Pi veig les indicacions del GR i de la pista que condueix cap a la foradada. Començo a córrer per una pista en bon estat per anar també en cotxe i que va ascendint lleugerament. Les sensacions amb les North Face són bones i em pregunto si podré fer una bona estrenada posant-les en complicacions.
El riuet que va pel costat de la pista està a vegades sec i a vegades gelat i al cap de 2 km tres rocs, intencionadament col·locats al mig de la pista, farien impossible seguir amb cotxe. Al cap de 2 km més passo per la deserta zona recreativa d'Agre (normal, són les 8:30 del matí de l'1 de gener...). La pista segueix el seu curs ascendent lentament i començo a sentir la necessitat d'endinsar-me pels boscos que m'envolten. Els meus desitjos es tornen realitat quan trobo un caminet que puja a l'esquerra de la pista travessant un petit pont de fusta, el camí és preciós, la terra i les pedres del terra estan cobertes de pinasa i molsa i les branques dels arbustos i arbres creen un túnel natural. Ara comença lo bo! penso, però tot s'acaba ràpid quan arribo a una caseta al costat de la pista i de cop m'hi trobo corrent un altre cop, quina llàstima... No obstant, al cap de poc, un camí (o el que jo crec que és un camí) torna a sortir a l'esquerra de la pista. És un corriol amb forta pendent ascendent que fa que m'ho pensi dues vegades, però tiro endavant i pujo, a l'aventura! Ara ja no corro, però la bellesa del bosc i del caminet s'ho valen, intento mantenir el ritme caminant el més ràpid possible, però la pendent deu estar al voltant del 30% o més i no afluixa. El silenci i magnificència del bosc em fan pensar en el Senyor dels Anells, Bárbol i el seu bosc de Fangorn.
L'ascensió afluixa una mica i ara fins i tot puc córrer, bosc amunt em sembla entreveure les pedres de la roca foradada però el camí gira a l'esquerra i comença a baixar, pensant en trobar un camí ascendent miro el rellotge, uix! hauria de començar a pensar en baixar o faré tard a casa.
De sobte me n'adono que el camí s'està emblanquinant... osti! està començant a nevar! Mentre segueixo gaudint de la bellesa del camí i la neu, un isard surt de sobte del bosc i corre al meu davant, són només uns segons, però aquestes trobades sempre em semblen màgiques.
La neu segueix caient i el terra cada cop és més blanc, segueixo pel camí que ara ja és un estret corriol que transcorre entre arbres i arbustos i que es pot baixar a bon ritme. Malauradament és més curt del que creia, o potser de tant que l'estava gaudint se m'ha fet curt i em trobo una pista que deuen fer servir per carregar els troncs, arribo a un coll i tot seguit la pista fa un gir a la dreta amb forta pendent on més que una pista sembla un pedregar que em fa anar amb molt de compte. Per sort el final de la mateixa es torna un corriol amb fort pendent però més amable, amb pinassa i molsa que estoven la trepitjada, a més, las bambes han respòs de conya a tots els canvis de terreny permetent-me gaudir la baixada!
En sortir del bosc arribo a una pista que voreja uns camps de cultiu que per sorpresa meva estan tots blancs, es veu que està nevant més del que creia. Passo per Nèfol i baixant cap a Pi la nevada és tant intensa que la cara comença a notar les punxades de les volves de neu i les petjades ja no mostren el terreny que hi ha sota la neu.
Un cop a Pi em costa trobar el cotxe, doncs el paisatge a canviat tant que tots els carrers em semblen iguals, el terra, les teulades, els arbres, tot és blanc. Finalment, cansat i havent gaudit com poques vegades arribo al cotxe que ha acumulat 2 dits de neu en l'hora i mitja que he esta fora... Si, una bona estrenada de bambes i un gran dia de running, si tots els de l'any són com aquest ens ho passarem molt bé!!!! Tot i que ara comença l'aventura de tornar fins a casa abans que passin les llevaneus!