Així que no va ser fins la darrera setmana de juny que vaig tornar a córrer "seriosament", ho poso entre cometes ja que aquest parell de mesos de descans van fer que m'hagués de prendre amb molta calma el tornar a córrer. A més, el ritmes cardíac i de cames no permetien gaires alegries, però vaig poder sortir més o menys assíduament.
El gran Haruki Murakami diu en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer que per ell córrer seriosament significa córrer sis dies per setmana una horeta cada dia acumulant uns 60km per setmana. Doncs bé, per mi córrer seriosament va començar al 2008 preparant la meva primera marató de Barcelona; fins aquell moment sortia a córrer, si, però no importava si una setmana sortia 1 o cap dia o quines distàncies cobria o els ritmes que feia, simplement sortia a córrer de tant en quant i corria alguna que altra cursa (de 10 o 21km com a molt).Però va ser durant aquella preparació que el córrer es va tornar més "seriós", fer la marató em tenia una mica cagat, però ho tenia decidit, havia de fer-la. I vaig intentar seguir la planificació d'entrenaments el millor possible. Així que un cop creat l'hàbit, el monjo es va habituar i no vaig poder parar. No sé exactament que té això de córrer, però és increïble el fet irrefutable de que quan t'hi enganxes, no ho pots deixar.
Els que no s'hi enganxen no ho poden entendre, jo mateix no ho entenia quan el Pere m'explicava totes les seves històries de desmais a la marató de Donosti, de ritmes, etc. Però un cop el cervell, o el cor, o vés a saber quina part del meu cos va fer click, ja no hi va haver marxa enrere.
Doncs bé, per mi córrer seriosament és sortir 3 o 4 cops per setmana tot acumulant entre 40 i 60km per setmana depenent de la cursa que estigui preparant (si és que en preparo alguna). I així acomplint les objectius setmanals va passant el temps amb més o menys èxit depenent de les curses, les lesions, el temps disponible, l'encaixament familiar entre altres.
Però també m'he trobat que cada any, al menys un cop a l'any, hi ha un esdeveniment no programat i sobtat que canvia aquesta planificació més o menys regular i que t'agafa sempre per sorpresa. Comença la setmana i surts a córrer, tot bé fins aquí, un bon inici de setmana, penses... Però al dia següent la conjunció dels astres fa que tornis a sortir a córrer i no saps ni perquè, 2 dies seguits! I penses, no et passis a veure si et lesionaràs, això no pot ser bo, etc. Llavors arriba el tercer dia i... pam! Tornes a sortir! Inaudit! penses, com pot ser? 3 dies seguits? Les cames responen i t'ho prens amb calma pel que pugui ser. I així passa la setmana i resulta que has sortir a córrer tan seriosament com el mestre Murakami. Has fet un perfect! És llavors quan et fas un plantejament, i perquè no fer-ho durant tot l'any? Però és millor alliberar-te d'aquest pensament tant ràpidament com ha arribat doncs els bojos per córrer que no treballem de córrer, que no som atletes professionals, que ho fem com a hobby, o com a esport principal, o perquè no sabem perquè ho fem, i que tenim una feina i una família a la que volem dedicar el màxim temps possible, no podem sortir a córrer cada dia o acabaríem destrossats. I no dic destrossats pel fet de córrer cada dia, que crec que és totalment factible (de fet els professionals ho fan), sinó que ho dic per l'acumulació del cansament que suposa el fet de sortir a córrer en hores en les que hauries de descansar, ja sigui la matinada o la nit; de sortir a córrer després d'un dia llarg i dur a la feina o de sortir a córrer en condicions físiques o meteorològiques que racionalment haurien de fer que et quedessis a casa. Ara bé, com sempre, hi ha excepcions que confirmen la regla, per exemple el magnífic corredor balear del Team Salomon Tòfol Castanyer. Tòfol, ja m'explicaràs quin és el teu gran secret per tenir aquest nivelón i treballant i gaudint de la família al mateix temps...
Precisament aquests dies han confirmat que, fins al moment, aquesta és aquella setmana de l'any en què he corregut seriosament. Quan arribi la pròxima esperem gaudir-la com aquesta! Gràcies Marc i Pere per acompanyar-me aquests dies a córrer en aquelles hores tan intempestives del matí, així tot és més fàcil! I sobretot, gràcies a la Mariona i la Clàudia, a la primera per cuidar tant bé a la segona i a la segona per portar-se tant bé per les nits. Us estimo molt guapes!
