El camí cap a la marató és ple de kilòmetres recorreguts, series que
semblen no tenir fi, dies en que no tens ganes de calçar-te les bambes, dies en
que tens males sensacions, dies de cursa, dies en que et sents imparable, dies
en que ets sents malament per no haver sortit, però en general tot corredor que
s’hagi plantejat aquest repte i estigui seguint un entrenament més o menys
estàndard té un dia marcat amb una creu, el dia de la tirada llarga progressiva
tres setmanes abans de la marató, aquell dia en que et lleves sabent que tens
30 kilòmetres per endavant on intentaràs donar el millor de tu mateix i patir durant més d'una horeta.
Doncs bé, fa un parell de setmanes entràvem dins la setmana de la
tirada llarga i la meva ment començava a preparar-se per aquest fet quan un
e-mail inesperat va copsar la meva atenció dins la safata d'entrada Dins el
mail hi havia una proposta deshonesta d'un company de bogeries runnerils pel
cap de setmana. Aquesta era aixecar-nos ben d'hora, ben d'hora (com deia
aquell) i anar fins als peus de Montserrat per la part de Collbató per
recórrer la ruta de la Cursa de l’Alba, que per aquells que no sabeu, surt de Collbató tot pujant a Sant Geroni passant pel Monestir de Montserrat i baixa pel
camí de les bateries. Aquí teniu el track de la sortida.
No cal dir que no vaig trigar ni 2 segons a valorar-ho i ja estava
responent que si. Això si, el meu sensei (gràcies Pere!!) em va autoritzar a
posposar la tirada llarga a 2 setmanes abans de la marató.
La primera sorpresa de la sortida va arribar el dia abans, més aviat
la nit de divendres a dissabte en forma de nevada que va emblanquinar tot el
litoral barceloní i part de l’interior. Les preguntes ens assetjaven, hi haurà
neu? Haurà glaçat? Farà fred? Farà vent? Però totes elles no van posposar la
sortida i diumenge ens vam llevar un parell d'hores abans que sortís el Sol per anar cap a Collbató. Un cop
arribats amb tot el material que vam considerar necessari, motxilla camelback,
gels, buf, gorro, guants, jaqueta paravents fina i gruixuda, etc. vam començar la ruta des de les boniques coves de salnitre de Collbató (de visita
obligada). No cal dir, que a aquella hora de la matinada de diumenge, 20 minuts
abans de les 7h, no hi havia cap cotxe i les coves estaven convenientment
tancades.
Un primer dubte ens va assaltar, doncs feia vent i fred, però no hi havia
cap núvol... jaqueta per fred de veritat? O jaqueta per fred suau? Al cap de 20
minuts ja vam veure que ens havíem abrigat massa... sort de les motxilles.
Les primeres passes van ser de contacte, intentant desentumir les cames
i provant d'aconseguir que els músculs es posessin a punt de seguida. Sense
aconseguir-ho vam arribar al caminet que puja suaument per la vessant est de
Montserrat travessant el Pas de la Barra i que tot d'una fa un gir a l’esquerra
pujant fortament per la dreta del Serrat dels Monjos. La vista del litoral era
preciosa, el Sol estava despuntant i el cel era clar. Com sempre quan gaudeixo d'aquests paratges, penso que ens estem allunyant de nosaltres mateixos engarjolant-nos en jungles d'asfalt ..
Però tornem on érem, esperàvem l’èpica i al costat del vent inicial teníem ganes de trobar-nos el camí ple de neu, però per sort per nosaltres el vent es va calmar i la neu no va aparèixer amb la quantitat esperada en el tram inicial de pujada. Tot i això, en arribar al pla de Sant Miquel, el camí mig asfaltat que porta al Monestir era una pista de neu i en ocasions de glaç.
La ruta deixa el Monestir pel camí de sant Geroni, un camí ple d'escales gairebé fins al cim, que en aquest cas van ser d'escales glaçades,
cada passa s’havia d'assegurar si no volies patir una relliscada perillosa. És
en aquest camí quan vam trobar-nos amb la segona sorpresa de la sortida, el
camí estava preciós amb la neu que cada cop era més abundant i les vistes de
Montserrat eren més màgiques que de costum, els Gorros, el Cavall Bernat, la
panxa del Bisbe... envoltat d'aquests cims mítics amb neu per totes bandes et
senties transportat a un altre lloc i el que ens vam trobar a l’Ermita de Sant
Geroni va ser la cirereta del pastís. Un parell de cabres amb llargues banyes
estaven pasturant al costat de l’ermita. Em van veure arribar sense dir res i
em vaig quedar guaitant-les a una distància que elles van considerar
confortable ja que van seguir pasturant com si res. En arribar en Marc, vam
reprendre el camí, fet que ja no els va semblar tant confortable i van sortir saltant davant nostre, sens dubte un moment màgic més amb la
natura que difícilment oblidarem i que explicarem als nostres nets, oi Marc? Aquí teniu un petit vídeo de la nostra trobada:
L’ascensió fins a Sant Geroni va seguir amb escales, tot i que ara ja
no eren glaçades i la neu ens envoltava per tot arreu. I, finalment, la
satisfacció plena va arribar en coronar el cim. I més en gaudir de les vistes
impagables dels Pirineus, Montseny, la mola, serralada litoral, el mar...
A partir d'allà tot era baixada, primer per un camí de Sant Miquel ben nevat on sense anar gaire ràpid es va gaudir sobre-manera saltant per sobre les escales i pedres nevades. De baixada vam agafar el camí de les bateries que estava ple d'excursionistes que pujaven i alguns corredors en ambdues direccions. De totes les vessants de córrer per la muntanya, una de les que m’agrada més, és la baixada, sobretot per camins tècnics, estrets i amb pedres, i aquesta baixada va satisfer els meus desitjos, llarga, tècnica i ràpida.
Gràcies Marc per fer-me aquest contraproposta!!! Res a veure amb les
2h30 d'una tirada llarga progressiva que si que va caure el cap de setmana següent :-)
