A finals de juny em vaig assabentar de l'organització durant el mes d'agost de la I Cursa Solana de la Cerdanya i que a més, aquesta, tenia com a punt d'inici i final Ger. Aquest petit poble de la Cerdanya ha esdevingut una segona casa per a mi des que vaig conèixer (ara ja fa uns anys) la meva dona i em va fer molta il·lusió poder-hi participar, doncs fer una cursa pels camins que normalment transito en soledat les matinades d'hivern i estiu no era un fet que veiés molt possible. Així que després de consultar-ho amb la família em vaig inscriure a la cursa de 34km.
Tenia temps i no em faltaven ganes per millorar el meu estat de forma tocat després de la Marató de muntanya de Sitges i així a finals de juliol vaig poder entrenar més o menys seriosament, però el primer dia d'agost, després d'haver fet un parell de sortides pels camins de la Solana vaig decidir pujar al Puigpedrós per veure en quin estat em trobava. El trajecte va ser espectacular la pujada dura, però les cames i pulmons es van portar. En arribar al cim un grup d'isards em va donar la benvinguda, no podia demanar més. Però a la baixada i quan ja veia el cotxe aparcat a la pista que condueix al refugi, em vaig esquinçar el turmell esquerra, el turmell de sempre, el que tantes vegades m'he esquinçat... La torçada semblava ser forta i vaig començar el tractament de sempre fent càlculs per veure si les dues
setmanes que quedaven serien prou descans com per poder fer la cursa.
Finalment el turmell va evolucionar millor del que pensava, i després de 10 dies vaig fer una prova amb una sortida d'una horeta pujant a Guils, baixant a All, al camí de Sant Jaume que transcorre per la vall i tornant a Ger. Tot bé, el turmell aguantava. Una altra prova al cap de tres dies em va servir per agafar confiança tot pujant a Coma Oriola des de Das per un caminet molt bonic i amb molta pendent. Un petit cop a l'altre turmell em va fer dubtar encara més, però tot sembla indicar que podria córrer.
Així el dia de la cursa em vaig fer un taping a tots dos turmells pel que pogués ser i amb els nervis inicials de tota cursa vaig anar a recollir el dorsal. Amb una mica de retard per problemes informàtics va començar la cursa amb la sorpresa de tenir al costat la mare del crack Kilian, la Núria Burgada. Els corredors vam enfilar la pujada del carrer major amb ganes, les meves redoblades perquè volia trobar-me als meus animant-me a dalt de tot, i així era, allà estaven els nens (nebots inclosos), la Mariona i el cunyat. Gràcies pels ànims d'inici!!!!!
Abandonat l'asfalt del carrer, la cursa pujava per la vall entre Ger i Gréixer, per un caminet amb vegetació mediterrània en el seu inici, tot pujant a Montmalús i que només coneixia d'un cop que la vaig fer de baixada. Evidentment, pujava més del que creia, així que després de l'excitació inicial i en previsió del que havia de venir, millor prevenir. Després de l'avituallament de Montmalús vaig reduir el ritme esperant la baixadeta fins a Meranges per recuperar del tot. En arribar a Meranges tot anava bé, ritme controlat, cames i pulmons ok i sensacions bones. Allà va començar la pujada de veritat fins al refugi, per una pista empinadíssima primer, seguit d'una trialera amb varis esglaons de pedres que arribaven a la pista d'accés al refugi abans de la desviació cap a La Feixa o cap al Refugi, i que després es suavitzava una mica abans d'arribar al refugi. Eren una mica més de dos kilòmetres i mig amb 550 metres de desnivell i pendent mitja del 21%. I (segons el GPS) pendents màximes de més del 40%. En aquest tram de bosc d'alta muntanya vaig petar, però petar com feia temps que no petava... fins i tot em vaig començar a marejar i tot. Lo únic que tenia al cap era l'avituallament del refugi i que les cames no paressin d'avançar. Donava igual el ritme, lo únic que importava era que no s'aturessin; ara un pas, ara l'altre, i així avançar fins l'avituallament i recuperar-me si és que podia.
Finalment vaig arribar al refugi i vaig menjar un parell de trossos de barreta energètica que segons els amables voluntaris anaven de conya. Així ho esperava jo per poder afrontar l'últim troç de pujada i els 20km que encara tenia per davant. Vaig començar la pujada a l'estany que no discorria pel caminet-rambles de Malniu habitual i que puja més directe. A mig camí vaig començar a sentir uns pals que m'estaven atrapant, en girar-me vaig veure amb sorpresa que era la Núria Burgada, en veure-la pujar vaig entendre moltes coses de com en pot anar de ràpid en Kilian. La Núria volava muntanya amunt, caminant a tota velocitat em va atrapar i vaig començar a seguir-la com vaig poder tot xerrant amb ella. La visió de l'estany de Malniu va ser molt alleujadora, volia dir que ja no quedava més pujada (pensament que després vaig comprovar a les dolentes, molt erroni). Però en començar a córrer en el pla/baixada que teníem per davant, el quàdriceps em va avisar, vigila que estàs a punt de patir rampes! Si hagués pogut entrenar, no hagués tingut aquests avisos...
Un cop passat Malniu, començava una bonica baixada per un bosc d'alta muntanya cap a La Feixa en la qual vaig poder recuperar les cames i xerrar amb els meus companys de cursa. Creuada la pista vam arribar al millor avituallament de la cursa, un prat alpí amb 360º de vistes espectaculars i vam encara la baixada cap a l'estació de Guils. Una baixada que em coneixia i on vaig incrementar una mica el ritme intentant relaxar les cames. Tot seguia bé fins que abans d'arribar a Guils, la cursa anava pel mig de la muntanya per un no-camí de cabres per la solana sobre Guils i seguia per una pista molt incòmode de córrer. A l'avituallament de Guils se'm va acabar la gasolina i els músculs de les cames estaven fosos. Així després de menjar i beure el que vaig poder, vaig encara l'últim tram de cursa pels camins de Guils a Bolvir i Ger com vaig poder. A les pujades caminava, a les baixades corria i als pocs trossos plans feia el que podia. Així anaven passant els metres, els kilòmetres, coneixia els camins, les pujades, les baixades, però no podia anar a bon ritme, de fet, no podia anar a cap ritme...
Però tot es va acabar quan corrent per sobre la devesa de Saga, sabia que no quedava gaire i amb l'adrenalina de saber-me a prop, vaig poder incrementar el ritme, aprofitar la baixada i arribar davant del Poliesportiu inacabat de Ger amb bona cara, allà vaig veure la família, tots els nens estaven allà, fins i tot la Clàudia en mans de la Mariona. Com sempre veure'ls quan estàs a punt d'arribar és extasiant, relaxant, alleujador, t'omple d'alegria. En arribar a la seva alçada vaig convidar-los a fer els últims metres amb mi, i així va ser com vaig arribar ben content a meta amb els meus 2 fills grans i els meus 2 nebots. No podia trobar un final de cursa millor! Gràcies per ser allà!!
Per acabar, vull felicitar als organitzadors de la cursa. Per ser una primera edició, heu deixat el llistó molt alt. I els que segur que no podran superar-se, seran els voluntaris! A tots i cada un dels avituallaments em vaig trobar gent molt amable, simpàtica i atenta. Increïbles!! Moltes gràcies!!! Ens vau ajudar molt!!
I també vull agrair els ànims que me van donar una família d'un corredor del que no sé el nom, però que em vaig trobar a Meranges, Pista de Malniu, La Feixa i Guils-Fontanera. El nen i la nena animaven com els que més i ens prevenien de possibles relliscades o perills que podien haver-hi! Gràcies!!!
Salut i km!
Finalment vaig arribar al refugi i vaig menjar un parell de trossos de barreta energètica que segons els amables voluntaris anaven de conya. Així ho esperava jo per poder afrontar l'últim troç de pujada i els 20km que encara tenia per davant. Vaig començar la pujada a l'estany que no discorria pel caminet-rambles de Malniu habitual i que puja més directe. A mig camí vaig començar a sentir uns pals que m'estaven atrapant, en girar-me vaig veure amb sorpresa que era la Núria Burgada, en veure-la pujar vaig entendre moltes coses de com en pot anar de ràpid en Kilian. La Núria volava muntanya amunt, caminant a tota velocitat em va atrapar i vaig començar a seguir-la com vaig poder tot xerrant amb ella. La visió de l'estany de Malniu va ser molt alleujadora, volia dir que ja no quedava més pujada (pensament que després vaig comprovar a les dolentes, molt erroni). Però en començar a córrer en el pla/baixada que teníem per davant, el quàdriceps em va avisar, vigila que estàs a punt de patir rampes! Si hagués pogut entrenar, no hagués tingut aquests avisos...
Un cop passat Malniu, començava una bonica baixada per un bosc d'alta muntanya cap a La Feixa en la qual vaig poder recuperar les cames i xerrar amb els meus companys de cursa. Creuada la pista vam arribar al millor avituallament de la cursa, un prat alpí amb 360º de vistes espectaculars i vam encara la baixada cap a l'estació de Guils. Una baixada que em coneixia i on vaig incrementar una mica el ritme intentant relaxar les cames. Tot seguia bé fins que abans d'arribar a Guils, la cursa anava pel mig de la muntanya per un no-camí de cabres per la solana sobre Guils i seguia per una pista molt incòmode de córrer. A l'avituallament de Guils se'm va acabar la gasolina i els músculs de les cames estaven fosos. Així després de menjar i beure el que vaig poder, vaig encara l'últim tram de cursa pels camins de Guils a Bolvir i Ger com vaig poder. A les pujades caminava, a les baixades corria i als pocs trossos plans feia el que podia. Així anaven passant els metres, els kilòmetres, coneixia els camins, les pujades, les baixades, però no podia anar a bon ritme, de fet, no podia anar a cap ritme...
Però tot es va acabar quan corrent per sobre la devesa de Saga, sabia que no quedava gaire i amb l'adrenalina de saber-me a prop, vaig poder incrementar el ritme, aprofitar la baixada i arribar davant del Poliesportiu inacabat de Ger amb bona cara, allà vaig veure la família, tots els nens estaven allà, fins i tot la Clàudia en mans de la Mariona. Com sempre veure'ls quan estàs a punt d'arribar és extasiant, relaxant, alleujador, t'omple d'alegria. En arribar a la seva alçada vaig convidar-los a fer els últims metres amb mi, i així va ser com vaig arribar ben content a meta amb els meus 2 fills grans i els meus 2 nebots. No podia trobar un final de cursa millor! Gràcies per ser allà!!
Per acabar, vull felicitar als organitzadors de la cursa. Per ser una primera edició, heu deixat el llistó molt alt. I els que segur que no podran superar-se, seran els voluntaris! A tots i cada un dels avituallaments em vaig trobar gent molt amable, simpàtica i atenta. Increïbles!! Moltes gràcies!!! Ens vau ajudar molt!!
I també vull agrair els ànims que me van donar una família d'un corredor del que no sé el nom, però que em vaig trobar a Meranges, Pista de Malniu, La Feixa i Guils-Fontanera. El nen i la nena animaven com els que més i ens prevenien de possibles relliscades o perills que podien haver-hi! Gràcies!!!
Salut i km!
