Ara que ja fa gairebé un mes des que vaig acabar la darrera marató de Barcelona, com diuen, el temps ho posa tot en perspectiva. La meva particular història amb el món dels 42,125 km comença al 2008, quan ajagut al sofà de casa meva vaig veure com uns sonats corrien una distància per mi inimaginable pels carrers de Barcelona. Aquell matí vaig decidir que l'any següent jo havia de ser un d'aquells sonats. Des de llavors (i sense comptar aquesta última) han passat uns quants anys i 5 maratons amb sabor agredolç. Des de la primera marató que vaig córrer a la meva ciutat al 2009, fins a la darrera que vaig córrer el 2012 a Hèlsinki gràcies a que uns bons amics ens van convidar a passar les vacances a casa seva l'alegria d'acabar-les totes contrastava amb la mig-decepció de saber que ho podia fer millor.
A finals de 2012 vaig començar a planificar els entrenaments per la marató com faig amb cadascuna de les 6 proves que he corregut, comptant les setmanes, anotant-me els dies de series, els de tirada llarga i sobretot, marcant-me amb vermell aquells 3 o 4 entrenaments clau que sempre diuen que s'han de fer.
Els dies van anar passant, les lesions no van aparèixer i va arribar la darrera setmana amb els deures ben fets. Val a dir que tret dels entrenaments marcats en vermell, no vaig seguir l'entrenament per res... però em sentia fort, el sensei anava aprovant tot el que feia i a més a més, va establir un límit de pulsacions pel dia de cursa que havia de mantenir fins al km 30 per a poder arribar en condicions. No us he dit que a les 5 maratons anteriors havia punxat sempre amb menor o major mesura i que mai havia pogut acabar una marató amb un ritme decent al tercer tram de cursa.
Així que dissabte nit vaig preparar tot el material i vaig anar a dormir el més d'hora que vaig poder. Diumenge matí vaig portar a terme el mateix protocol que el dia de la mitja marató i que em va anar bé... no és qüestió de supersticions, però si funciona millor no tocar-ho, no? I vaig agafar la bicicleta per anar a la sortida. El dia estava ennuvolat i havia plogut, però segons em deia el sensei, era un bon dia per córrer i sobretot per fer marca, no sé si ho deia per animar-me o perquè ho creia de debò, però jo preferia veure com responia el cos després dels primers 21km i sobretot a partir del km 30 i després ja veuríem si era dia de marca.
L'ambient de la cursa era espectacular, un munt de gent s'aplegava a banda i banda del recorregut animant als corredors i els primers kilòmetres van transcórrer amb tranquil·litat, mirant el pulsòmetre de tant en quant per controlar el límit marcat i gaudint de Barcelona i del públic que tant ens ajuda, sobretot al final. En arribar a Maria Cristina el Marc m'estava esperant per fer un tram de cursa junts, gràcies a ell aquells 7 km fins a Passeig de Gràcia em va passar volant.
Arribats a aquest punt de cursa, hi ha dos grups de persones al teu voltant, la gent que veus durant uns segons ja sigui perquè et passen o perquè els passes, i la gent que fa estona que va corrent amb tu. No els coneixes, però portes 1h llarga amb ells i comences a sentir que esteu connectats d'alguna manera. Ara els tens al costat, ara uns metres per davant, ara els passes i et penses que no els veuràs més, però al cap d'uns metres els tornes a tenir davant...
Us haig de dir que, a part del km 30, jo personalment tinc un altre mur, i no és altre que la maleïda Diagonal. Aquests 5 km que hi ha des de Diagonal Mar fins la torre Agbar i tornar no se'm donen mai bé, fins al punt que fa dos anys vaig estar a punt d'abandonar la cursa en aquell punt, però el meu cap va convèncer el meu cos de seguir i així vaig acabar la cursa dignament. Però aquest cop SI que era diferent!! Semblava que el control de pulsacions havia donat els seus fruits i cada cop em sentia més convençut que podria acabar la cursa amb bones sensacions i sense defallir en cap moment.
Així que sense adonar-me'n vaig començar a gaudir dels últims 12 kilòmetres de la marató! Gaudia cada ànim que la gent donava, ja fos a mi, o a un dels corredors veïns, animava als que veia que ho necessitaven, demanava la públic que ens animessin, gaudia a cada passa, a cada metre! Clar que gaudir amb tot el públic que hi havia era fàcil! Sabeu els passadissos que es formen als cims més alts dels Pirineus quan passen les voltes ciclistes? Doncs això passa a Arc de Triomf, hi ha tanta gent i animen tant que sembla que volis!!! Ara que la sorpresa va arribar a Plaça Catalunya on hi havia un altre passadís!!! No vaig poder-me estar de cridar, obrir els braços i fer com si volés! El públic em va correspondre animant encara més i a sobre, el Marc estava allà animant, quina sorpresa!!! Gràcies Marc!!!
Les emocions en aquest darrer tram de la marató es magnifiquen i així els crits d'ànim que sents i els aplaudiments et donen ales, injecten al torrent sanguini l'adrenalina necessària (o més) per tirar endavant. És llavors quan consultes el temps i veus que estàs a punt d'aconseguir la teva fita, aquella per la qual has sortit a córrer des de fa uns mesos, aquella que no et pensaves que era tan important, aquella per la qual portes 5 anys esperant sense saber-ho i és llavors quan les emocions surten a flor de pell i un parell de llàgrimes cauen per les galtes.
I ja hi ets, arriba el paral·lel, fa pujada, són 2 km, però tu ja hi ets, serres les dents i tires endavant. El públic anima, i quan no ho fa els ho demanes i et corresponen. Van passant els metres i amb ells els km i ja falta menys. Comença el tram vallat, aquest any els nens i la dona no hi són, però m'és igual, el motiu s'ho val, l'any que ve n'hi haurà una més i per ells apreto més les dents i segueixo corrent i augmentant el ritme giro cap a meta i veig el cronòmetre Increïble penso! Ho estàs aconseguint!!! Creuo la meta 14 minuts abans que la meva millor marca (que la meva primera marca de fet) i estic exultant! No només pel resultat sinó per com he gaudit, aquest cop si, de principi a fi!!!
Gràcies (sensei) Pere, sense tu no hagués estat possible! I sobretot gràcies a la meva família ja que ells són el suport que em fa tirar endavant, i no parlo només de córrer.
