Ja fa uns dies que volia acabar d'escriure aquest text, però el temps corre i no he pogut pujar-lo fins avui. Ara que han passat unes setmanes de la meva participació a la Marathon Trail de la UTBCN de Sitges, puc dir que ha estat la cursa més èpica de les 38 que he participat des que va començar la meva afició a córrer.
Alguns pensareu que no n'hi ha per tant, que hi ha curses més èpiques, i potser teniu raó, n'hi ha moltes, i molt més èpiques que aquesta; més llargues, en ambients més inhòspits i sota condicions molt més dures. Però les condicions de cursa i els fets ocorreguts la van fer més èpica del que esperava i el final de cursa va ser d'allò més especial.
Aquest 2013 tenia ganes de fer una cursa llarga per muntanya, i per condicions extrarunnerils, o la feia a l'abril o no la feia. La primera intenció era atacar la UTBCN en la seva versió ultra, és a dir, la de 114km, però per manca de company de travessa, per mandra de fer-la sol i perquè tampoc podia deixar la família tot un dia sol, vaig apuntar-me a la marató. A més a més, un mes i escaig abans em vaig fer un esquinç de turmell de 2on grau (un mes al sac... aquests turmells meus no estan fets per baixar per corriols i trialeres...). Així que tampoc vaig seguir un entrenament especial, simplement vaig aprofitar l'entrenament de la marató de BCN i el fondo que havia agafat l'any anterior fent moooolt muntanya i corrent la matagalls-montserrat. Tot i això, sabia que arribava una mica just de forces i el meu plantejament era de gaudir de la cursa sense mirar el crono.
I així va arribar el cap de setmana de la cursa amb anuncis de pluja per dissabte. La nit anterior vaig complir amb el protocol de preparació del material necessari i degut a la possible pluja vaig preparar roba de tots colors, samarretes llargues, curtes, gorra, jaqueta, roba de recanvi, dos parells de bambes, etc. El dia es va aixecar tapat i de camí cap a Sitges van començar a caure unes gotes (bon dia per fer-li un test a la jaqueta semi-impermeable que em va regalar la Mariona!). En arribar a l'hotel on s'entregaven els pitralls les gotes eren pluja constant i després de recollir-lo ja plovia amb força.
Vaig pensar que seria millor aparcar el cotxe a prop de l'arribada doncs pel que pogués ser, millor tenir el cotxe no gaire lluny, i sort que ho vaig fer... Així que aparco el cotxe, em preparo la motxilla amb el camel-back, barretes i gels, em poso la gorra, la jaqueta i cap a la sortida falta gent! Arribo plovent mitja hora abans de l'hora prevista d'inici de les curses tot arrecerant-me sota un dels pocs balcons que quedaven lliures.L'speaker va començar a insistir per a que els participants ens dirigíssim a la línia de sortida i tot i la pluja, i faltant 8 minuts per les 10h vaig sortir del meu balcó protector. L'ambient era especial, tenia certa olor diferent de totes les altres curses que he participat, els corredors tenien una brillantor especial als ulls i sentia un respecte enorme pels portadors dels pitralls UTBCN (els de la cursa llarga).
Tot i que no feia molt fred i la gran quantitat de gent que tenia al voltant, el contacte amb la pluja i el vent que feia es notava i necessitava que es donés el tret de sortida el més aviat possible. Els nervis s'incrementaven i les ganes de començar també, Highway to Hell d'AC/DC va començar a sonar i tot semblava preparat. Uns minuts més tard del previst es va donar la sortida i en pocs minuts ens vam trobar sortint de Sitges i agafant un petit corriol que creuava un bonic bosc mediterrani.
La pluja no molestava, de fet, era part de la cursa, com el camí de pedres o les branques dels arbres, tot formava part del mateix i ho feia més atractiu. El bosc mediterrani es va obrir i ens va deixar veure el típic paisatge del Garraf amb arbusts de baixa alçada on, en una de les pujades més complicades, pel fang, les pedres i la pendent, ens vam haver d'aturar una estoneta per la quantitat de gent que hi havia (després és quan he llegit que va haver-hi gent que s'hi va estar 45 minuts... per sort la meva estona no va passar de 20 minuts... i si, penso com tothom, no calia que sortíssim tots alhora si volies mantenir aquest traçat de cursa...).
El recorregut era molt variat i la pluja feia que cada passa s'hagués de tractar amb especial atenció, ja fos en baixada per pista, pels petits corriols, per les pujades de fang i pedres... tot i això, arriba un moment en què la cura inicial per no trepitjar els bassals es deixa enrere i vas tan moll que t'és igual trepitjar un rierol o un petit bassal, i així, en el moment en què bassal enorme es va creuar al meu camí, sense pensar-m'ho dues vegades el vaig creuar pel mig. Al sortir del bassal vaig pensar que havia estat una mala idea, les bambes eren plenes d'aigua, cada passa era el típic xof! i cada peu pesava una tona, però un cop filtrada tota l'aigua, tot va tornar al seu estat inicial abans de creuar el bassal, xop de cap a peus!
Un cop a la baixada que per cert vaig gaudir com mai, tot anava de conya, però vaig decidir vigilar les pulsacions, doncs corria pel km 20 i pocs i el meu cos em va demanar reduir el ritme o corria el risc de no arribar a meta sencer. Va ser una bona idea i a l'arribar a l'avituallament del km 30 estava molt fresc i només quedaven 12 km!!! Res feia pensar que al cap de 2 km tot canviaria.
Però així va ser, anava corrent tot tranquil per una pista ampla força planera quan el peu esquerra (el que portava envenat) em va fet una punxada molt forta a la planta del peu. El mal inicial va passar, però al cap d'una estona va tornar amb força i cada passa era un torment. Vaig pensar que l'envenat m'estava apretant massa i que això m'estava causant el mal, així que al següent avituallament (al 35) vaig demanar unes tisores i em vaig afluixar la vena. Però la vena no només estava fluixa, estava destrossada... Així que evidentment el mal no va passar i a partir de llavors, cada passa em produia una punxada a planta del peu que no em deixava fer força per córrer. Ho notava especialment a les pujades, on fins i tot em costava caminar....
Trampejant com vaig poder vaig arribar a dalt de la darrera pujada amb cada cop més ganes de veure Sitges, però el caminet que per cert era preciós, anava per la carena d'un puig i no es veia Sitges per enlloc, a més tampoc semblava indicar que fos gaire a prop, doncs es veia muntanya per tot.
Finalment, a la darrera carena la muntanya es va obrir, i allà estava Sitges!! Quina pujada d'adrenalina veure-la!!! El mal de peu no va desaparèixer, però semblava que disminuís una mica... En arribar als carrers del poble ja no notava res i els crits d'ànim del públic i l'speaker a l'arribada els vaig gaudir com mai!! Havien estat 10 km molt durs i em vaig sentir com mai en arribar!!!
Sort que el cotxe era a prop, el peu em feia tan mal que no podia gairebé ni caminar... de fet, encara no he pogut tornar a córrer des de llavors, però aviat hi tornaré! :-)
Finalment, vull agrair als voluntaris que estàveu als avituallaments i a tots aquells que ens vau animar durant el recorregut, trobar-vos al mig de la muntanya era una sorpresa molt grata i ens animava enormement, a més tot i les condicions de mal temps i el difícil accés allà estàveu.
I sobretot, moltes felicitats als participants de totes les curses i menció especial pels superherois de la UTBCN!!!
Per cert, mireu com van acabar les bambes i els mitjons... jeje
