Hivernal de Campdevànol

Amb més retard que mai, crònica de la Marató Hivernal de Campdevànol d'aquest febrer de 2015.

Aquest any amb l'objectiu al cap, molt il·lusionant, de fer una cursa llarga per muntanya (és a dir una Ultra) vaig estudiar el calendari buscant les curses de muntanya de més de 30 km i la primera que vaig trobar va ser la Hivernal de Campdevànol. 

Era la cursa ideal per al meu calendari i objectius. Suficientment lluny en el temps de la marató de Barcelona (si asfalt, ja ho sé...), distància i desnivells òptims per anar posant el cos en solfa per la llarga distància i grans desnivells i desmassificació, el límit de 300 corredors asseguraven un tracte proper i dedicat, com així vaig comprovar després.

A més, en navegar per la seva web dos coses més la feien molt atractiva. Feia poc que havíem estat a Gombrèn amb la dona i vaig quedar meravellat dels paisatges en pujar al Santuari de Montgrony, de fet durant la nostra visita vaig pensar que córrer per allà devia ser espectacular. I la segona, la neu! Si organitzadors de la Hivernal, ho vau clavar fent la cursa al febrer pensant que la neu seria un atractiu. Ho és i molt! Córrer per paisatges nevats és un al·licient que no es pot deixar de banda.

Així que seguint amb el volum de sortides per Collserola des últims mesos i amb ganes de poder fer una marató de muntanya sense tenir una gran desfondada com vaig patir en les meves dues anteriors curses, vaig anar fent camí cap a la Hivernal.

Com tots sabeu aquest ha estat un hivern, sobretot en les darreres setmanes, de fred i de molta, però molta, neu. Així que les setmanes anteriors a la cursa la meva ment només pensava en com seria fer una cursa amb 3 samarretes, paravents, forro polar, guants d'esquí i bambes amb grampons eruga. 

Sort que no vaig veure aquest vídeo fins després de la cursa....

Publicació de La Hivernal de Campdevànol.

Una altra cosa que vaig obviar, no sé si conscient o inconscientment, va ser el desnivell positiu acumulat de 3.000m que sortia a la informació de la cursa. I això que corrent només havia fet un desnivell similar a la Matagalls-Montserrat, però en el doble de kilòmetres clar.... La resta de sortides no havien sobrepassat els 1.800m i només 20 cops més (des del 2010) havia superat els 1.000m de desnivell d'un sol cop. Això si, d'entrenament i forma creia que anava amb els deures fets.

Així ens acostem a la nit abans i a la preparació del material. Aquest cop a la bossa hi vaig posar:

• 1 Motxilla camelback
• 1 Malles llargues
• 1 Samarreta de màniga llarga
• 1 Samarreta de màniga curta interior
• 1 Mitjons llargs
• 1 Buff + 1 Cinta per les orelles + 1 Gorro
• 2 parells de guants, prims i de cotó
• 1 Jaqueta paravent
• 1 Forro polar per en cas de molt fred
• 1 Jaqueta impermeable en cas de pluja
• 5 barretes energètiques + 1 cop de fuet + 1,5 litres d'isostar al camelback
• 1 Ulleres de sol
• 1 mitjons i una samarreta de màniga llarga de recanvi en cas de pluja.

Amb tot preparat, inclòs una muda per després de la cursa, vaig anar a dormir sense problemes amb l'alarma posada a les 5 del matí. Una estona després de tancar els ulls (al menys aquesta va ser la sensació, tot i que passés tota la nit), l'alarma va sonar i em vaig posar en marxa. Vestir-me, preparar-me 2 sandwitxos, un de nutella i un altre de pernil dolç amb formatge, no oblidar res, i cap al cotxe!!

A les 5:30 ja era al cotxe, tot ok i on time!!! Comencem bé penso!! Però al cap de 20 minuts era parat a la C-17 amb una cua de cotxes interminable! Us imagineu llevar-vos a les 5h del matí per anar a fer una cursa de muntanya, fer tard en recollir el dorsal i no poder-la fer?¿ Doncs jo no només m'ho imaginava, ho veia del tot possible i real como la vida misma!!! Vaig veure passar una ambulància, un munt de Mossos i els cotxes que no avançaven.... em temia el pitjor, no tenia sortida, estava empresonat i el temps anava passant més ràpid que els F1 donen voltes a Montmeló... Finalment i per sort tot va quedar en 10 minuts de retenció per un control de drogoalcoholemia que els Mossos tenien muntat. Però quin patiment tu!!

Tot i això vaig arribar a Campdevànol amb temps més que suficient per recollir el dorsal, comprovar la rasca impressionant que feia i preocupar-me amb els núvols amenaçadors que s'albiraven al Nord. La recollida de dorsals va ser rapidíssima i l'ambient es començava a escalfar amb els corredors que preferien estar dins resguardant-se del fred que feia fora. Així que després de pensar-m'ho una estona i veient que les primeres llums del dia feien pujar la temperatura amb ganes, vaig deixar al cotxe el forro polar i l'impermeable (sort, perquè no els vaig necessitar en cursa en cap moment).

Abans d'entrar al calaix de sortida vaig saludar al crack Jordi Lecina que després corria la mitja marató i on va fer un magnífic novè lloc!!! Quin crack tu!!! El magnífic speaker feia de les seves i ens animava tot donant-nos les últimes indicacions prèvies a la sortida quan tot de cop una traca ens va deixar a tots glaçats, tant glaçats que fins i tot l'speaker ens va haver de recordar que la traca donava el tret d'inici de la cursa! Va ser llavors quan les cames es van posar a moure's, la sang a circular i el cervell va deixar de preguntar-se pel fred, per la neu, per res... i es va posar en mode córrer.

Els primers metres de presa de contacte en lleuger ascens van servir per treure's el fred de sobre i anar buscant un ritme còmode fins la primera rampa. Com que la cursa la feia sol, aprofitava els primers metres de tranquil·litat per acabar de despertar el cos mentre m'anava distraient amb el paisatge i les converses dels grups de corredors que tenia al costat.

Primeres rampes

De sobte, la primera rampa dura va arribar i tots ens vam posar a caminar. Com que la cursa era llarga no volia cebar-me en el ritme i vaig intentar conservar energies controlant el ritme. Els metres d'ascens anaven caient i la pendent no descendia. els corriols i caminets per on transcorríem eren preciosos, primer boscos mediterranis que a poc a poc es van transformar en boscos alpins per acabar en la part alta del recorregut en prats.

El puja-puja era constant i pocs metres hi havia de descans, a més, el recorregut era variat i tècnic, ara pedres, ara arrels, ara pujades amb fang i algunes clapes de neu apareixien tímidament. El temps i els kilòmetres passaven i els cims no semblaven arribar, però per fi, en sortir d'un bosc alpí a un camí sense pendent que estava tot nevat, el primer cim es va deixar veure! Així que recuperar una mica les cames en la curta part plana sobre neu (és fàcil fer-ho, no?) i cap amunt s'ha dit!

En arribar al primer cim, la carena no ens deixava albirar la resta de pujades que ens quedaven, però la vista ja era impressionant! A un costat el Puigmal tot nevat amb una petita tempesta a sobre, la collada de Tosses allà baix amb Planoles i altres pobles propers i a l'altre costat el Berguedà s'estenia ben verd i al davant el sempre imponent Pedraforca. La Serralada de Montgrony es va deixar notar, i cada cim que coronava deixava petja a les cames, així, després de coronar, no sense dificultats els cims de La Covil, el Costa Pubilla, l'Emperadora i el Pedrapicada tot semblava que seria més senzill, cap a baix que fa baixada!!!!!!!! Però les cames estaven tocades i la baixada la vaig fer més lent del que pensava o volia ja que notava que la gasolina s'estava començant a esgotar. Havia anat alimentant-me cada hora més o menys segons el previst i bevia regularment, així que tot hauria d'anar correctament, però el cos no és una màquina i els metres de desnivell es deixaven notar. Així abans d'arribar a l'avituallament de Maians al km 26, les pujades que al principi eren senzilles ara es feien prou dures i costava molt fer-les corrents. Després de Maians hi havia la última pujada llarga de la cursa, allà anava acompanyat d'un corredor de curses de llarga experimentat amb el qual vam coincidir uns quants kilòmetres, Esteve Sala! Gràcies Esteve per la companyia durant la cursa i la conversa a l'avituallament de meta! Doncs bé en aquella pujada vaig haver de baixar el ritme i deixar sol a l'Esteve perquè si mantenia el ritme les rampes haguessin estat per encendre una bombeta...

Avituallament de Maians

Controlant el ritme de pujada, gravant un vídeo per la família, admirant el paisatge i deixant volar els pensaments vaig fer la pujada. A partir d'aquí tot era (en principi) baixada fins a Campdevànol. El paisatge anava transcorrent a la inversa que a la pujada i més ràpidament del pensat vaig arribar al Santuari de Montgrony on en arribar a l'avituallament vaig veure sortir l'Esteve, així que tampoc havia perdut tant de temps en la pujada.

El recorregut transcorria llavors per bosc mediterrani en baixada, però ja m'havien avisat quan trescavem pels cims que al final hi havia tres rampes que mereixien especial atenció, la primera i la més llarga abans de l'avituallament del km 36, la segona tot just després de l'avituallament i la darrera i la més curta després del darrer avituallament al km 40 al coll de la batalla. En una d'aquelles pujadetes petites que al principi de cursa ni les notaves, em va atrapar en Ton Ballbona, amb qui vaig compartir els darrers 15-20 kilòmetres de cursa. I gràcies a ell, tot es va fer més senzill i mantenir un ritme prou decent va ser més fàcil. Gràcies Ton!!!! Ja t'ho vaig dir que te'n dec una!!

Les tres rampes eren duríssimes a aquella alçada de cursa, però sorprenent-ment la última la vam fer rapidíssim! El cap sempre mana sobre el cos, saber que era la última pujada i albirar entre els arbres que Campdevànol era proper va fer defugir el cansament del cos, o al menys va fer que la ment se n'oblidés. Sentir l'speaker com entregava els premis era música per les nostres orelles i la baixada final cap al poble es va fer curta, curta!

Finalment cursa feta i gaudida com poques! 6 hores 45 minuts de gaudir de la muntanya i de l'ambient d'una cursa que segurament tornaré a repetir!!!


Moltes gràcies als organitzadors i voluntaris per tan bonica cursa, i moltes felicitats a tots els que vau participar en aquest cap de setmana a Campdevànol!!!