La Maasaiada

Cada cop ho tinc més clar. Córrer per muntanya és una de les activitats esportives que em fa més feliç. I si a més aconsegueixes trobar una cursa familiar, ben organitzada, en un ambient espectacular, amb bones condicions meteorològiques i físicament et trobes bé, ja ho tens tot!

Quan ara fa uns mesos un molt bon amic de la infància em va parlar d'una cursa per les seves terres amb un nom estrany "La Maasaiada", només em vaig fixar en la distancia, desnivell i preu. Per calendari entrava bé, per distància perfecte, el preu inigualable i a sobre era pel Montseny. Ja feia temps que volia fer una cursa pel Montseny, però la massificació de les curses dels últims anys fa difícil portar una planificació desplanificada, vull dir, que o bé et fas un calendari anual com els professionals, a 4 mesos vista, o no corres cap de les curses que vols fer.

Però La Maasaiada no és una cursa massificada, i aquest bons amics, és part del seu encant.

Aquest cop, com gairebé tots últimament, no vaig fer una preparació específica per la cursa, simplement sortia a córrer per oci majoritàriament per muntanya, aprofitant Collserola, els Pirineus i tota la muntanya que se'm posava per davant. Vaig aconseguir convèncer un company ex-jugador de bàsquet per fer la seva primera marató de muntanya i em vaig apuntar a la cursa.

El dia abans, la preparació com sempre, roba d'abric, gels, barretes, motxilla, camelbag, i tot el necessari per la cursa.

En arribar a Sant Celoni, l'entrega del dorsal, la preparació del foc per la butifarrada, els professionals amb les càmeres de fotos immortalitzant els moments, la quantitat justa de corredors, els familiars animant, les torxes de la sortida, ja feia ensumar que la cursa seria espectacular i del tot Familiar, no em cansaré de dir-ho, però els Maasais han aconseguit organitzar una cursa que no té res a envejar a curses de molt nom com la Epic Trail AigüesTortes. Organització genial, tracte espectacular, voluntaris dels millors i l'ambient del Montseny ens deixa sense paraules!

Bé, que m'enfilo i després escric el Quixot.... Comença la cursa i sortim disparats el John en Marc i jo. Comencem l'aproximació al Montseny per unes pistes que van augmentant el pendent gradualment. En John ha quedat enrere i per justificar el no esperar-lo penso, deu anar al seu ritme, millor no esperar-lo... En Marc i jo anem pujant per pistes amples, passant per massos mentre ens acostem al massís i la veritable pujada. Però anem molt distrets tot recordant la nostra infantesa plegats i com hem anat canviant amb el pas del temps, la família que hem creat i les aficions que ens han tornat a unir. La veritat és que la major part del temps corríem mentre parlàvem de córrer. Sense adonar-nos-en la pista va entrar dins un bosc mediterrani amb pendents variades però paisatges preciosos. Anem a un ritme còmode, però en arribar a un tram més o menys pla on es fa difícil córrer per la quantitat de troncs i pedres, en Marc comenci a gastar massa energia, i en començar la baixada per un corriol tècnic ens comencem a separar. Al final de la baixada l'espero, però quan la pista es torna a posar costa amunt per un bosc de castanyers, en separem ja definitivament.

La pista arribava al pantà gairebé sec de Santa Fe, però abans d'arribar un noi amb un tambor ens ajudava a passar millor la forta pujada. Moltes gràcies pel teu repicar!!! No vaig córrer, però t'asseguro que em vas ajudar!!!!!!!!

Del pantà a l'Avet Blau el camí transcorria primer per una pista molt plana i després per un camí espectacular en un bosc de tardor, passant per un tram amb blocs de pedra preciosos. A l'avituallament de l'Avet Blau, els simpàtics voluntaris ens comenten que ja queda menys per arribar a les Agudes. Amb un entrepà de fuet entre les mans, comencem l'atac final als 27km de pujada. Tot i que ple d'excursionistes, el camí no deixa de ser espectacular, les fulles caigudes de la tardor fan que el bosc manifesti una aura magnífica que no deixa a ningú indiferent.

La veritat és que m'ho estic passant de conya, el ritme sostingut del primer tram de pujada m'ha permès reservar forces i el seny aquest cop ha aconseguit no fer-me accelerar el ritme fins la catàstrofe, el bosc segueix sent preciós i sense adonar-me'n ja sóc al coll amb les Agudes a la dreta... Oh! quina sorpresa, no pugem a les Agudes! M'hauré d'estudiar millor els recorreguts.... Pensava que faria més fred i que patiria per la mala decisió de deixar la jaqueta al cotxe, però el vent no bufa tant fort i amb màniga curta encara es va prou bé. El tram de carena fins al Turó de l'Home és un vell conegut, però no per això deixar d'agradar-me. Al coll abans del Turó de l'Home hi ha tanta boira, que per uns moments dubto de si m'he perdut, fins que veig l'avituallament!! Allà uns magnífics voluntaris em diuen entre rialles que ja tot és baixada menys algun "falso llano" que un d'ells confirma com una petita putada al cap de 15km... buf penso jo... ja puc reservar forces per la putada... perquè sinó la ballarem....

La baixada no és menys espectacular que la pujada, i si al bosc de tardor li afegeixes la boira... ni us explico. Baixo a bon ritme però sense tornar-me boig, que "només" queden 20km de baixada... i ja sabem que a les baixades també pots palmar....

Baixant, baixant, entre boscos de tardor, prats de falgueres amb camins oberts per la cursa i pistes típiques de GR, arribo a l'avituallament de les trempades! Ja ho he dit, però no em cansaré de dir-ho, a part de la bona organització i ambient privilegiat, una de les millors coses de La Maasaiada són els voluntaris i voluntàries dels avituallaments i controls. Per tots ells una gran abraçada!! Uns cracks!!!! I les trempades del penúltim avituallament es mereixen una menció especial!! Tot sigui perquè l'any vinent vinguin amb pom-poms!!!!

Així arribo a l'últim avituallament, i la família que hi havia m'avisa de la sorpresa que hi ha a 1km. Els abandono donant-los les gràcies per tot després d'uns minuts de xerrera i m'encamino cap als últims 4,5km de cursa per una pista entre boscs mediterranis, al cap de poc un noi em diu que haig de baixar per un corriol que segueix la línia elèctrica i allà ens trobem amb la putada/sorpresa!!! Collons quina pujada!!! La pujada més bèstia de tota la cursa, amb tanta pendent que t'has d'agafar on puguis per pujar, i no és que hi hagi gaire on agafar-se... Sort que era curta i que encara em quedaven forces!!! Més trams com aquest haguessin fet la cursa més dura, però també més divertida!!!

Després dels esforços, l'arribada va ser apoteòsica, timbals, speaker, gent aplaudint i ..... Metallica!!!! Si senyor!!!! Metallica a l'arribada!!!!!!!!!! No podien haver-ho encertat més!!!! Visca els Maasais!!!!!!!!!! Així que 6h7min després de la sortida i en el lloc 28 arribo a meta. Molt content per la cursa, per la gestió dels esforços i per haver corregut en una localització immillorable, visca el Montseny!!! Ara només calia esperar en John i en Marc, que van arribar uns minuts després també molt contents de la gesta feta. 

Vull felicitar expressament als Maasais, ja ho he escrit, però m'ha encantat la cursa, si puc l'any que ve repeteixo! El Montseny és preciós, el recorregut de la cursa et permet apreciar bona part del massís i dels seus camins, l'època no podia ser millor, doncs la tardor fa que el paisatge sigui bonic com pocs i l'organització i tracte als corredors immillorables. Moltes gràcies Maasais  sou uns cracks!!!!!!!!

Ah! Que se m'oblidava! La samarreta no tècnica de punt un encert!!! Ja no es fan samarretes com aquesta!!!!!!!!!!!!

Apa, després de 4 maratons aquest any (Campdevànol, Barcelona, Aigüestortes i Maasaiada), toca canviar de xip i pensar en Behobia! Que no queda res! Fins aviat!